El ministre Ángel Gabilondo fa gala d'un optimisme periòdic, respecte a la viabilitat del seu objectiu personal més emblemàtic. el pacte per l'educació, mentre que els seus principals interlocutors, el PP i els seus aliats naturals en la societat, es malden a demostrar la gran distància que tenen de la política educativa del PSOE.

El ministre ha posat sempre sobre la taula que un dels objectius principals del seu anhelat pacte és l'estabilitat normativa: no més canvis de lleis. Que ses consolidin, amb els mitjans adequats i pactats a llarg termini, les ja existents. Bona part de les organitzacions i persones que han recollit el guant llançat pel ministre, estan d'acord amb ell en aquest punt, especialment el professorat, que sol mostrar el seu cansament per tant de canvi normatiu quan en té ocasió.

El PP, en canvi, vol reduir l'ESO per ampliar un any el batxillerat, encara que manté l'escolarització obligatòria fins als 16 anys. Per tant, l'ensenyament comprensiu, el tronc formatiu comú, arribaria fins als 15 anys. I a partir d'aquí, tres anys de batxillerat per a qui tingui com objectiu, i pugui per les seves qualificacions, ingressar a la Universitat, o la Formació Professional, per als alumnes amb més problemes, amb un any d'obligatorietat, per comprovar si és possible que vulguin seguir estudiant i aprendre una professió.

Mentre el ministre està pensant a perllongar l'obligatorietat fins als 18 anys, el PP vol tornar als anys vuitanta del segle passat: a sancionar els resultats acadèmics obtinguts per l'alumnat com més aviat millor, per començar amb la doble via el més aviat possible. Menys alumnes al batxiller, més en una FP pensada per als de sempre, per a qui no pot fer altra cosa i, per tant, en les antípodes de poder esdevenir un tram amb la mateixa qualitat que el reservat per als futurs titulats universitaris. No obstant això, els populars conservarien les passarel·les perquè l'alumnat que estigui a FP pugui tornar al batxillerat. Una formalitat per fer més lleuger el determinisme social que sustenta les seves idees: els millors s'obren pas i els més endarrerits no han d'entorpir el seu progrés.

El PP, a més, està molt ocupat agitant la qüestió lingüística: a la seva eterna oposició que el català sigui la llengua vehicular de l'ensenyament als territoris on és llengua pròpia, encara que el castellà s'aprengui tan bé com a Valladolid, ara han obert també un conflicte de greus proporcions a Galícia, malgrat que, com reconeix el Secretari General de Política Lingüística de la Xunta, “No hi ha cap problema amb les llengües a les aules”.

Doncs bé, si el pacte educatiu ha de descansar sobre un acord en l'àmbit de la Conferència Sectorial d'Educació, on el govern central i els de les Comunitats Autònomes han de, posar-se d'acord, l’STEI-i demana que no hi hagi retalls en competències d’educació a les diferents autonomies, que les llengües pròpies de cada territori puguin ser els eixos vertebradors dels seus sistemes educatius i que es reforci el sistema públic d’educació amb una bona inversió que ens permeti avançar cap a un nou model econòmic i social.